|
No puc parar
Diumenge al matí, em trobava davant de la tassa del
wàter. La cremallera va baixar de cop degut a la pressió
a què estava sotmesa. El monstre del Llac Ness va sortir
a la superfície, totes les cerveses de la nit anterior
s’havien d’evacuar urgentment. Fins aquí tot anava bé.
El raig va sortir amb una pressió excepcional. A més
sempre aprofitava els primers moments per a jugar una
mica fent diferents formes, talment com si fos un
espectacle aquàtic (o més ben dit pixàtic) d’un surtidor
com els de Montjuic.
El raig formava una línia recta perfecte. Mentrestant
m’anava distraient mirant les rajoles del lavabo que ja
coneixia perfectament. Si haguéssin sigut de fusta
m’hagués entretingut marcant cada pixada amb una ratlla
per a fer una estadística i tot. Segur que Robinson
Crusoe ho había fet. Fins aquí, tot era normal encara.
Ja feia més d’un minut que la cosa sortia, però és clar,
el diumenge al matí ja se sap. Vaig anar pensant en què
faria durant el día, la veritat és que la orinació es
preveia llarga i fins i tot tindria temps de planificar
la setmana i tot.
Primer feia gràcia però a mesura que passava el temps em
vaig començar a preocupar. Allò no parava. El raig no
disminuia ni d’intensitat ni de cabal. Mai havia vist el
monstre del Llac Ness d’aquella manera. A més el seu
volum era considerable, ja que la trempera matinera no
baixava fins una bona estona després d’haver fet la
corresponent urinació. Temps i més temps. Ja passava més
d’una hora i res. Impossible, allò era interminable.
Alguna cosa em deia que això era una venjança de la meva
titota, potser l’havia fet servir massa o ... massa poc,
no sé quina mitjana considerava normal la meva polleta (així
queda més carinyós).
Fins i tot juraria, si no fos perque el raig no m’ho
deixava veure, que la overtura es movia, talment com si
fos una boca que es rifés de mi a la meva cara. De cop
vaig tenir una idea, vaig buidar la botella d'Ajax Pino
i vaig introduir el monstre a dins. Tindria un minut i
poc més per arribar al telèfon, trucar a urgencies i
tornar al wáter. Tampoc va funcionar, no em creia ningú.
I no podia sortir de casa en aquelles circumstàncies. He
decidit escriure aquest mail de socors. Però ara haig de
parar un moment que haig de cambiar el cubell que tinc a
sota la cadira. Ja n’he omplert 6.
|
